dimarts, 15 de desembre de 2015

Secrets a cau d’orella (El safareig)

Es preguntava sovint per què ella no tenia la sort de la Lola, qui amb els seus cabells vermells i enrinxolats, enxarxava a tot home que desitjava, no els qui la desitjaven, que llavors la llista era interminable. A ella, a la Carmina, amb prou feines se li apropaven els escarabats o el que considerava la seva col•lecció d'éssers immunds, perquè d’amor n’havia repartit molt i les respostes mai havien estat a l'altura de les expectatives. Era bonica. Sí, molt bonica. Amb la seva pell rosada i els ulls d'un verd tan intens era impossible no fixar-se en ella. Hi havia un munt de nois que la rondaven i en tots ja hi veia la maldat masculina i com s’aprofitarien del seu cos.

- Tens massa pressa en aixecar-te les faldilles. Vols que et corresponguin immediatament. I la relació amb els nois, la de debò, la profunda i d’intimitat a dos, té un llarg recorregut. Si et baixes les calces al primer que passa, això és sexe i prou. I tu, Carmina, vols alguna cosa més. Pensa-hi.
- Ja hi penso, Lola, ja hi penso. Però, per més que matreuen, cap m’acaba agradant. Fer l’amor o sexe o com li vulguis dir, m’acaba decebent.
- Doncs això és que no et deixes anar…
- I com es fa això?
- Doncs… així - i la Lola es posava la mà al cap inclinat com una princesa, i tancava els ulls a mitja asta-. No sé, noia… deixes la ment en blanc i només sents el cos bategar.

Els secrets circulaven quan els sabons fets de cendra i oli lliscaven pels llençols i els braços s’endurien de tant rentar-los a mà. Els treien de l’aigua entre les dues perquè allò pesava més que una mula que no vol caminar. Els escorrien esprement cadascuna des d’una punta fent-los girar en direccions oposades, i encara que els caragolaven sense deixar gota, tornaven a doblegar-los una vegada més i una altra fins que el tros de llençol entre les mans només les deixava a un pam de distància, on boques i orelles podien xiuxiuejar secrets inconfessables i que ningú sabia. Ni el mossèn s’imaginava que havien perdut la virginitat ja feia més de dos anys.
Menys la Quima, la vella bruixa, que les sabia totes i les hi llegia el pensament.

- Què us esteu empescant, mosses?

La Carmina va posar-se de tots colors i un tremolor li va pujar per l’espinada. No les havia sentides, però el que deien era pecat.

- Buffff… Senyora Quima, és que això d’escórrer llençols és una feinada…
- Prou de murga, Carmina, que només tens boca per queixar-te! A treballar.


I pensava que sí que tenia més boca, per satisfer paladars que li deixaven un regust agredolç i sempre havia cregut que al primer petó seria com entrar al paradís, i veia que no passava de l’experiment i prou. Després del petó, no en venien més i no sentia les pessigolles a l’estómac, però tot i així s’obria de cames a la recerca del desig perdut a veure si era la manera de trobar aquell tros de cel que la Lola li explicava entre xiuxiuejos, plens de virtut i de passió.

Un dia el sabó va caure dins l’aigua i la Lola s’hi va abocar sense pensar-s’ho dues vegades. Veure’s de cop i volta al mig del safareig i als ulls de totes les cares perplexes, li va agafar aquell riure descontrolat. I la Quima, vinga rondinar i fer escarafalls. I la Lola reia i reia més, fins que li sortien les llàgrimes. La Carmina es va sumar a aquella boca esclatada, encomanadissa. Va entrar dins l’aigua per ajudar a la seva amiga, però una peça de roba va fer-la ensopegar. I quina mullena per tots costats! Llavors la senyora Quima es va posar feta una fera, cridava i les feia callar, però elles no podien parar. El riure cridava riure, fins que doblegaven les panxes de dolor. La Lola no podia mantenir-se en peus i es va quedar xopada fins a l’últim rínxol, i en aixecar-se de nou, no podia moure’s perquè el vestit moll se li arrapava a les cames i la feien tornar a caure. I les dones cridaven “coi de jovenalla!” i brandaven negant el cap i reien per sota el nas, dissimuladament. La roba arrapada al cos de la Lola li marcava la jove silueta, que començava a tenir formes i se li marcaven els malucs, la cintura i els pits. I, veient-la, la Carmina va deixar de riure en sec en sentir el pessigolleig a l’entrecuix.

Cap comentari:

Publica un comentari