Es
preguntava sovint per què ella no tenia la sort de la Lola, qui amb els seus
cabells vermells i enrinxolats, enxarxava a tot home que desitjava, no els qui la
desitjaven, que llavors la llista era interminable. A ella, a la Carmina, amb prou
feines se li apropaven els escarabats o el que considerava la seva col•lecció d'éssers immunds, perquè d’amor
n’havia repartit molt i les respostes mai havien estat a l'altura de les expectatives. Era bonica. Sí, molt bonica. Amb la seva pell rosada i els ulls d'un
verd tan intens era impossible no fixar-se en ella. Hi
havia un munt de nois que la rondaven i en tots ja hi veia la maldat
masculina i com s’aprofitarien del seu cos.