Secrets a cau d’orella (El safareig)

Es preguntava sovint per què ella no tenia la sort de la Lola, qui amb els seus cabells vermells i enrinxolats, enxarxava a tot home que desitjava, no els qui la desitjaven, que llavors la llista era interminable. A ella, a la Carmina, amb prou feines se li apropaven els escarabats o el que considerava la seva col•lecció d'éssers immunds, perquè d’amor n’havia repartit molt i les respostes mai havien estat a l'altura de les expectatives. Era bonica. Sí, molt bonica. Amb la seva pell rosada i els ulls d'un verd tan intens era impossible no fixar-se en ella. Hi havia un munt de nois que la rondaven i en tots ja hi veia la maldat masculina i com s’aprofitarien del seu cos.

Llibreria Tsunami

Infància

Els matins de diumenge el pare m’acollia a l’enorme llit de matrimoni, tot just quan la mare s’havia llevat per fer l’esmorzar i el lloc encara conservava l’escalfor del seu cos. Dedicava els darrers moments de mandra matinera a explicar-me algun dels seus contes sobre Caputxetes guerreres que s’enfrontaven a llops vestits d’àvia o Ventafocs de cabells vermells que es calçaven unes vambes i cavalcaven ben lluny del palau del príncep. Arraulida al seu costat, no em cansava d’escoltar aquells contes, que omplien el meu món d’heroïnes valentes, decidides i amb iniciativa. 

El pare volia que jo fos com elles, però jo no ho era gens.

I s’entestava en apuntar-me a tota activitat que, segon ell, pogués ajudar-me a ser més segura i forta.  Així doncs, va provar amb el bàsquet, el judo, els minyons escoltes i tantes altres activitats que ja ni recordo, perquè jo aguantava dos dies, màxim tres. Encara veig la seva cara de decepció quan, entrant per la porta de la mà de la mare amb els ulls inflats d’haver plorat o amb el fulard esquinçat i ple de fang, m’abraçava i em deia que la propera vegada seria millor, que ja trobaríem alguna altra cosa. Però mai la va trobar, la cosa.

Per sort, sempre arribava el moment en què em podia tancar a la meva habitació per devorar tots els llibres que era capaç de portar d’amagat de la biblioteca del barri. El món no està fet per a les ànimes sensibles.

Adolescència

A l’institut hi va haver aquella noia, la Conchi. Ens vam fer amigues al passadís mentre esperàvem, una mica penjades i apartades del grup, per entrar a la classe de primer C.  Érem dues adolescents desmanegades i amb molta consciència de no ser ni boniques, ni primes, ni estiloses. Però, per mi, la Conchi era ideal. Calçava unes Doctor Martens atrotinades que la feien caminar arrossegant els peus, com qui porta cadenes. Sempre penjada del seu walkman a tot volum, escoltava els Cure i la Janis Joplin, amb qui deia que s’identificava molt. La seva forma de caminar i de vestir i també la seva música van ser, al cap de poc temps, també les meves.

Érem inseparables, ens agradaven les mateixes assignatures, compartíem els Ducados comprats al quiosquet de la vora de casa seva i ploràvem juntes escoltant I can’t tell you why dels Eagles. I va ser escoltant els Eagles a la seva habitació, després d’una sessió intensiva de llàgrimes en comú, que m’hi vaig abraonar i li vaig fer un petó. A la boca.

Després d’aquella tarda, la Conchi no em va tornar a dirigir la paraula. Ella s’ho va perdre, la molt estúpida. I jo vaig tornar a escoltar L’estaca.

Joventut

Tot just acabar la carrera de Filologia catalana vaig trobar una feina al sector editorial. Pel Broc Gros Editors era un segell independent que intentava sobreviure com podia i on tots feien una mica de tot perquè els costos eren elevats i l’estructura minsa. La màxima de l’empresa era superar la lògica de la competència per la de la col·laboració, passar del sentiment d’individualitat al de fraternitat. Practicaven allò que en diuen l’esperit comunitari: tots som valuosos pel que aportem i els èxits no són de ningú en concret sinó del conjunt. A mi aquestes idees em semblaven una ximpleria, però vaig intentar adaptar-m’hi, no fos cas. No calia mostrar, així d’entrada, el meu talent. Ja se’n adonarien.

Fins que va caure a les meves mans el text que aquell escriptor novell, en Jan Coll, havia enviat a l’editorial. Era una troballa excepcional. Sens dubte, la seva obra seria, un cop passada pel meu sedàs, un best seller de la literatura catalana. Així que vaig apostar fort per en Jan, dedicant moltes hores a corregir i reorientar alguns capítols, a perfilar personatges i a retallar frases supèrflues. El resultat va ser magnífic, un veritable boom literari.

Però l’equip de Pel Broc Gros, reunits en la ridícula assemblea mensual de nous projectes editorials, va emetre un veredicte ben diferent: el text era fluix, poc quallat i amb una certa asfíxia en la resolució d’alguns dels capítols, van gosar dir.

Com que asfíxia dels capítols? L’asfixiada allà era jo!

En aquell moment vaig confirmar el que feia temps que sabia: la mediocritat d’aquella gent m’estava frenant, la seva visió escarransida estava enterbolint el meu èxit en el món literari. Com podia estar perdent el temps en aquell antre?

Maduresa

I vaig decidir emprendre l’aventura més excitant i arriscada de la meva vida: entrar en el sector pel meu compte muntant una llibreria on jo decidís el rumb de totes les coses, sense excepció, sense interferències d’ineptes i pocapenes. Un projecte de veritat seriós, on podria ser jo mateixa. Per fi.

El nom se’m va ocórrer una nit de tempesta mentre observava des de la finestra de casa com una cortina d’aigua negava els carrers i capgirava la vida de la ciutat. Tenia un força irrefrenable i ningú gosava enfrontar-s’hi. La gent corria a aixoplugar-se als portals o intentaven, inútilment, protegir-se sota els seus paraigües. Tenien por.

Si, aquella força seria la meva bandera: aigua, mar, ona, tsunami... Això mateix. Aquest seria el nom: Llibreria Tsunami.

Tanta felicitat...

Va tancar la porta de cop.

Finalment s’havia lliurat d’aquell maldecap. 

No sabia ben bé com s’havia compromès a deixar que aquell grup de beneites envaís el seu espai. Perquè una cosa era que entressin i sortissin clients que, a tot estirar, no s’hi estaven més de mitja hora; i una altra molt diferent era "allò". 

"Allò" era ben diferent, si. 

I més ara, ara que li havia passat tot. 

Temps enrere quan s’hi va comprometre ho va veure clar. Però ara... 

Ara se li feia carregós haver de suportar-ho. 

Molt.

I, per acabar-ho d'adobar, no eren un grup massa disciplinat que entenguessin que estaven en un espai públic i compartit i que havien de guardar les maneres, no. 

Eren un grupet de beneites aburgesades – joves i no tan joves-  que es pensaven que tenien un local VIP per llegir, escriure i parlotejar de la seva vida íntima i personal. Una colla de donesambfumsdescriptores que el què pretenien era redimir aquest regust amargant del pas (inexorable) dels anys (o, les més jovenetes, de no haver-ne viscut gaires encara) – unes per massa (anys) i les altres per massa pocs-. 

No com ella, no, que tot i tenir els seus anys sentia que havia tornat a néixer. 

Ella! 

Ella que ara començava a dominar l’art de lliscar pels carrers enfilada en un núvol.

Tan de bo haguessin entès la seva situació. 

Si els l’hagués explicat potser... 

Però no, no podia ser. 

De cap manera podia compartir els seus neguits amb elles, i tot i així, se n’havia sentit temptada més d’un cop.

Quin enginy haver-se inventat la història del gat. Era tan creïble que, fins i tot ella, se l’havia acabat creient i, de vegades, dubtava si tot allò que veia que feia en Gatet no era, en realitat, una veritable dolença.

Malastruga!

No hi pensis en aquestes coses! Si no, al final, serà veritat!

I seguia lliscant pels carrers fins el seu destí. 

Per sort, els cinc minuts des de la llibreria fins el punt de trobada no li donaven gaire marge per pensar més enllà de quatre bestieses poca-soltes sobre aquelles donetes pocacosa amb aires d'intel•lectuals.

Quanta felicitat!

Per sort, avui havia aconseguit fer-les fora a les 19:59, la qual cosa era una molt bona notícia. 

Elles, remugant, i entre mirades d'una complicitat enutjosa, feien el ronso. 

Però com que les tenia ben apamades, deu minuts abans de l’hora, ja els hi havia recordat que havien d’anar plegant, i així, dit i fet, ja les tenia a totes enfilant la porta abans de les vuit. 

A més a més, amb l’avís que havia fet l’últim dia, ja va veure que havien desistit de la idea inicial de fer una festa de cloenda amb begudes i pica-pica allà mateix. 

Allà mateix! Sí home! I aquell dia plegar a les tantes enlloc de l’hora pactada! 

Però què s’havien cregut les molt fresques! On s’és vist tanta cara dura?

De no haver estat prou atenta li haguessin colat el gol. 

Però no, la cosa no va anar més enllà que una tímida insinuació d'una d'elles. I ella, que estava al cas, la va tallar amb un advertiment clar i rotund: aquí no es pot menjar ni beure. En tot cas, us haureu de buscar un altre espai.

I mira tu per on, ho van entendre perfectament, i no van tornar a dir res.

I va poder seguir amb la seva rutina. Ara que s’havia (per fi!) enamorat.

I com n’estava d’ell... aix.

I va baixar la persiana, a les 19:59 en punt. Sabia que tenia el temps just per arribar a la seva cita. A les 20:02 va marcar el seu bitllet i fent petits saltirons, a ritme de l’acceleració del seu cor, va baixar les escales fins a l’andana. Es va asseure en el primer banc, com cada dia, just l’angle perfecte.

I a les 20:05, puntual, va treure el cap el comboi, a l'extrem oposat d'on es trobava. 

A poc a poc, la cabina va arribar a la seva alçada. I quan el va tenir enfront li va dedicar un somriure. Generós i esperançador. Tota ella brillava.

Ell també, de perfil, quasi sense mirar-la, va dibuixar un somriure. Ample i franc. Generós. 

El va entreveure a través del vidre, entre els reflexos dels llums esmorteïts de l’estació. Somreia sense distreure’s, sense apartar els ulls dels comandaments ni del camí viari que s'estenia davant seu, calia estar molt atent a la conducció.

I sense temps per a res més, el xiulet del tancament de portes va tallar l'encís del moment. 

I el metro va tornar a engegar. El va acompanyar amb un petit gest de comiat, imperceptible, amb la mà esquerre que era la que tenia més a prop del cos. I va marxar, lliscant cap a la propera estació.

I això era tot.
Fi dels segons d'intensa felicitat del dia.

Es va aixecar, contenta, i es va dirigir cap a les escales.

Vessava felicitat...

Un dia més ja podia tornar tranquil·lament cap a casa, a cuidar en Gatet. 

I a esperar a dilluns que podria tornar a veure aquell somriure dedicat.

I així, dia rere dia. 

I aquelles donotes importunant amb les seves trobades.

No sabien el què es perdien, coi de dones avorrides i cregudes!
Tanta literatura i tan poca vida!

Segur que no havien estat mai tan felices.

Aix...