dilluns, 23 de novembre de 2015

Llibreria Tsunami

Infància

Els matins de diumenge el pare m’acollia a l’enorme llit de matrimoni, tot just quan la mare s’havia llevat per fer l’esmorzar i el lloc encara conservava l’escalfor del seu cos. Dedicava els darrers moments de mandra matinera a explicar-me algun dels seus contes sobre Caputxetes guerreres que s’enfrontaven a llops vestits d’àvia o Ventafocs de cabells vermells que es calçaven unes vambes i cavalcaven ben lluny del palau del príncep. Arraulida al seu costat, no em cansava d’escoltar aquells contes, que omplien el meu món d’heroïnes valentes, decidides i amb iniciativa. 

El pare volia que jo fos com elles, però jo no ho era gens.

I s’entestava en apuntar-me a tota activitat que, segon ell, pogués ajudar-me a ser més segura i forta.  Així doncs, va provar amb el bàsquet, el judo, els minyons escoltes i tantes altres activitats que ja ni recordo, perquè jo aguantava dos dies, màxim tres. Encara veig la seva cara de decepció quan, entrant per la porta de la mà de la mare amb els ulls inflats d’haver plorat o amb el fulard esquinçat i ple de fang, m’abraçava i em deia que la propera vegada seria millor, que ja trobaríem alguna altra cosa. Però mai la va trobar, la cosa.

Per sort, sempre arribava el moment en què em podia tancar a la meva habitació per devorar tots els llibres que era capaç de portar d’amagat de la biblioteca del barri. El món no està fet per a les ànimes sensibles.

Adolescència

A l’institut hi va haver aquella noia, la Conchi. Ens vam fer amigues al passadís mentre esperàvem, una mica penjades i apartades del grup, per entrar a la classe de primer C.  Érem dues adolescents desmanegades i amb molta consciència de no ser ni boniques, ni primes, ni estiloses. Però, per mi, la Conchi era ideal. Calçava unes Doctor Martens atrotinades que la feien caminar arrossegant els peus, com qui porta cadenes. Sempre penjada del seu walkman a tot volum, escoltava els Cure i la Janis Joplin, amb qui deia que s’identificava molt. La seva forma de caminar i de vestir i també la seva música van ser, al cap de poc temps, també les meves.

Érem inseparables, ens agradaven les mateixes assignatures, compartíem els Ducados comprats al quiosquet de la vora de casa seva i ploràvem juntes escoltant I can’t tell you why dels Eagles. I va ser escoltant els Eagles a la seva habitació, després d’una sessió intensiva de llàgrimes en comú, que m’hi vaig abraonar i li vaig fer un petó. A la boca.
Després d’aquella tarda, la Conchi no em va tornar a dirigir la paraula. Ella s’ho va perdre, la molt estúpida. I jo vaig tornar a escoltar L’estaca.

Joventut

Tot just acabar la carrera de Filologia catalana vaig trobar una feina al sector editorial. Pel Broc Gros Editors era un segell independent que intentava sobreviure com podia i on tots feien una mica de tot perquè els costos eren elevats i l’estructura minsa. La màxima de l’empresa era superar la lògica de la competència per la de la col·laboració, passar del sentiment d’individualitat al de fraternitat. Practicaven allò que en diuen l’esperit comunitari: tots som valuosos pel que aportem i els èxits no són de ningú en concret sinó del conjunt. A mi aquestes idees em semblaven una ximpleria, però vaig intentar adaptar-m’hi, no fos cas. No calia mostrar, així d’entrada, el meu talent. Ja se’n adonarien.

Fins que va caure a les meves mans el text que aquell escriptor novell, en Jan Coll, havia enviat a l’editorial. Era una troballa excepcional. Sens dubte, la seva obra seria, un cop passada pel meu sedàs, un best seller de la literatura catalana. Així que vaig apostar fort per en Jan, dedicant moltes hores a corregir i reorientar alguns capítols, a perfilar personatges i a retallar frases supèrflues. El resultat va ser magnífic, un veritable boom literari.

Però l’equip de Pel Broc Gros, reunits en la ridícula assemblea mensual de nous projectes editorials, va emetre un veredicte ben diferent: el text era fluix, poc quallat i amb una certa asfíxia en la resolució d’alguns dels capítols, van gosar dir.

Com que asfíxia dels capítols? L’asfixiada allà era jo!

En aquell moment vaig confirmar el que feia temps que sabia: la mediocritat d’aquella gent m’estava frenant, la seva visió escarransida estava enterbolint el meu èxit en el món literari. Com podia estar perdent el temps en aquell antre?

Maduresa

I vaig decidir emprendre l’aventura més excitant i arriscada de la meva vida: entrar en el sector pel meu compte muntant una llibreria on jo decidís el rumb de totes les coses, sense excepció, sense interferències d’ineptes i pocapenes. Un projecte de veritat seriós, on podria ser jo mateixa. Per fi.

El nom se’m va ocórrer una nit de tempesta mentre observava des de la finestra de casa com una cortina d’aigua negava els carrers i capgirava la vida de la ciutat. Tenia un força irrefrenable i ningú gosava enfrontar-s’hi. La gent corria a aixoplugar-se als portals o intentaven, inútilment, protegir-se sota els seus paraigües. Tenien por.

Si, aquella força seria la meva bandera: aigua, mar, ona, tsunami... Això mateix. Aquest seria el nom: Llibreria Tsunami.

1 comentari:

  1. Com.m ha agradat llegir-te I viure com si ho veiés, el que aquí expliques. L'enhorabona per tot lo aconsseguit I no paris !! Les lletres són la remor de la vida I de l'avenç!

    ResponSuprimeix