dissabte, 21 de novembre de 2015

Tanta felicitat...

Va tancar la porta de cop.
Finalment s’havia lliurat d’aquell maldecap. 
No sabia ben bé com s’havia compromès a deixar que aquell grup de beneites envaís el seu espai. Perquè una cosa era que entressin i sortissin clients que, a tot estirar, no s’hi estaven més de mitja hora; i una altra molt diferent era "allò". 
"Allò" era ben diferent, si. 
I més ara, ara que li havia passat tot
Temps enrere quan s’hi va comprometre ho va veure clar. Però ara... 
Ara se li feia carregós haver de suportar-ho. 
Molt.

I, per acabar-ho d'adobar, no eren un grup massa disciplinat que entenguessin que estaven en un espai públic i compartit i que havien de guardar les maneres, no. 
Eren un grupet de beneites aburgesades – joves i no tan joves-  que es pensaven que tenien un local VIP per llegir, escriure i parlotejar de la seva vida íntima i personal. Una colla de donesambfumsdescriptores que el què pretenien era redimir aquest regust amargant del pas (inexorable) dels anys (o, les més jovenetes, de no haver-ne viscut gaires encara) – unes per massa (anys) i les altres per massa pocs-. 

No com ella, no, que tot i tenir els seus anys sentia que havia tornat a néixer. 
Ella! 
Ella que ara començava a dominar l’art de lliscar pels carrers enfilada en un núvol.

Tan de bo haguessin entès la seva situació. 
Si els l’hagués explicat potser... 
Però no, no podia ser. 
De cap manera podia compartir els seus neguits amb elles, i tot i així, se n’havia sentit temptada més d’un cop.
Quin enginy haver-se inventat la història del gat. Era tan creïble que, fins i tot ella, se l’havia acabat creient i, de vegades, dubtava si tot allò que veia que feia en Gatet no era, en realitat, una veritable dolença.
Malastruga!
No hi pensis en aquestes coses! Si no, al final, serà veritat!

I seguia lliscant pels carrers fins el seu destí. 
Per sort, els cinc minuts des de la llibreria fins el punt de trobada no li donaven gaire marge per pensar més enllà de quatre bestieses poca-soltes sobre aquelles donetes pocacosa amb aires d'intel•lectuals.

Quanta felicitat!

Per sort, avui havia aconseguit fer-les fora a les 19:59, la qual cosa era una molt bona notícia. 
Elles, remugant, i entre mirades d'una complicitat enutjosa, feien el ronso. 
Però com que les tenia ben apamades, deu minuts abans de l’hora, ja els hi havia recordat que havien d’anar plegant, i així, dit i fet, ja les tenia a totes enfilant la porta abans de les vuit. 
A més a més, amb l’avís que havia fet l’últim dia, ja va veure que havien desistit de la idea inicial de fer una festa de cloenda amb begudes i pica-pica allà mateix. 
Allà mateix! Sí home! I aquell dia plegar a les tantes enlloc de l’hora pactada! 
Però què s’havien cregut les molt fresques! On s’és vist tanta cara dura?
De no haver estat prou atenta li haguessin colat el gol. 

Però no, la cosa no va anar més enllà que una tímida insinuació d'una d'elles. I ella, que estava al cas, la va tallar amb un advertiment clar i rotund: aquí no es pot menjar ni beure. En tot cas, us haureu de buscar un altre espai.

I mira tu per on, ho van entendre perfectament, i no van tornar a dir res.

I va poder seguir amb la seva rutina. Ara que s’havia (per fi!) enamorat.
I com n’estava d’ell... aix.

I va baixar la persiana, a les 19:59 en punt. Sabia que tenia el temps just per arribar a la seva cita. A les 20:02 va marcar el seu bitllet i fent petits saltirons, a ritme de l’acceleració del seu cor, va baixar les escales fins a l’andana. Es va asseure en el primer banc, com cada dia, just l’angle perfecte.

I a les 20:05, puntual, va treure el cap el comboi, a l'extrem oposat d'on es trobava. 
A poc a poc, la cabina va arribar a la seva alçada. I quan el va tenir enfront li va dedicar un somriure. Generós i esperançador. Tota ella brillava.
Ell també, de perfil, quasi sense mirar-la, va dibuixar un somriure. Ample i franc. Generós. 
El va entreveure a través del vidre, entre els reflexos dels llums esmorteïts de l’estació. Somreia sense distreure’s, sense apartar els ulls dels comandaments ni del camí viari que s'estenia davant seu, calia estar molt atent a la conducció.
I sense temps per a res més, el xiulet del tancament de portes va tallar l'encís del moment. 
I el metro va tornar a engegar. El va acompanyar amb un petit gest de comiat, imperceptible, amb la mà esquerre que era la que tenia més a prop del cos. I va marxar, lliscant cap a la propera estació.

I això era tot.
Fi dels segons d'intensa felicitat del dia.

Es va aixecar, contenta, i es va dirigir cap a les escales.
Vessava felicitat...

Un dia més ja podia tornar tranquil·lament cap a casa, a cuidar en Gatet. 
I a esperar a dilluns que podria tornar a veure aquell somriure dedicat.
I així, dia rere dia. 
I aquelles donotes importunant amb les seves trobades.
No sabien el què es perdien, coi de dones avorrides i cregudes!
Tanta literatura i tan poca vida!
Segur que no havien estat mai tan felices.
Aix...

Cap comentari:

Publica un comentari